Bitassa a lloure – Blog de Benjamí Villoslada

Però de fet és ociós debatre si la llibertat és natural: és impossible mantenir ningú en servitud sense ultratjar-lo, i no hi ha res al món tant contrari a la natura, que és tota ella enraonada, com la injustícia. En resulta, doncs, que la llibertat és natural, i, per tant, al meu parer, que hem nascut no solament lliures sinó també amb la passió de defensar aquesta condició. Ara bé, si per atzar en tenim algun dubte i estem tant embastardits que no podem reconèixer els nostres béns ni tampoc les nostres genuïnes passions, caldrà que us faci l’honor que us pertoca i que, per dir-ho així, faci pujar a la càtedra els animals: ells us ensenyaran la vostra natura i condició. Els animals, valga’m Déu, si els homes no fan massa els sords, ells criden «Visca la llibertat!» N’hi ha molts entre ells que moren tant bon punt són capturats. Com el peix que perd la vida així que surt de l’aigua, en perdre la llum no volen ja sobreviure la seva llibertat natural. Si hi hagués preeminències entre els animals, formarien amb aquestes la seva noblesa. Els altres, des dels més grans fins als més petits, oposen, quan són capturats, una resistència tant forta, amb ungles, banyes, bec i potes, que manifesten prou la seva estima per allò que perden. Una vegada presos, ens donen tants signes ostensibles del coneixement que tenen de la seva dissort, que fa goig de veure com, després, llangueixen més que no viuen i continuen vius més aviat per plànyer la felicitat perduda que no per plaure’s en la servitud.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

Sens dubte, però, els metges aconsellen que no posem les mans en les nafres incurables, i jo no sóc assenyat volent predicar al poble sobre això. El poble ha perdut fa molt de temps tot coneixement. El fet que ja no senti el seu mal mostra prou que pateix una malaltia mortal. Mirem, doncs, de conjecturar, si podem, com és que aquesta obstinada voluntat de servir ha arrelat tant endins que a hores d’ara sembla que el mateix amor a la llibertat no sigui tant natural.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

[...] no és necessari combatre aquest tirà solitari, no és necessari destruir-lo. Es destrueix per si mateix, només que el país no consenti en la servitud. No cal prendre-li res: cal tan sols no donar-li res. No cal que el país s’afanyi a fer res a favor de si mateix, amb la condició que no faci res en contra. Els mateixos pobles, doncs, es deixen, o més ben dit, es fan embridar: deixant de servir se’n deslliurarien. ÿs el poble el que s’asserveix, el que es talla la gorja, el que, tot tenint l’opció de servir o ser lliure, renuncia a la llibertat i pren el jou, el que consent el seu mal, o més aviat, el busca. Si recobrar la llibertat li costés alguna cosa, jo no l’instaria a fer-ho, encara que, ¿un home, que ha d’estimar més que recuperar el seu dret natural, i per dir-ho així, deixar de ser animal i tornar a ser home? Però ni tant sols no li demano una gosadia tan gran. Li permeto que prefereixi no sé quina seguretat de viure miserablement abans que la dubtosa esperança de viure a gust. Doncs, bé, si per tenir llibertat només cal desitjar-la, si solament es requereix un simple voler, ¿es trobarà al món alguna nació que, a pesar de tot, la consideri massa cara? [...]

El foc d’una petita espurna s’incrementa i es reforça contínuament, i, com és fusta troba, més a punt està per cremar-ne. Però n’hi ha prou que no li afegim més llenya, encara que no li tirem aigua per extingir-lo: quan ja no té res a consumir es consumeix a si mateix, perd tota la força i s’esvaeix. De la mateixa manera, els tirans, com més saquejen, com més reclamen, com més arruïnen i destrueixen, com més els donem, com més els servim, molt més es fortifiquen, i cada vegada es fan més forts i més vius per anorrear-ho i destruir-ho tot. Però si no els donem res, si no els obeïm, sense combat, sense cops, queden nus i derrotats i ja no són res: com la branca que s’asseca i mor quan l’arrel queda sense saba i aliment.

[...] La llibertat és l’única cosa que els homes no desitgen, pel fet, segons sembla, que si la desitgessin la tindrien: és com si refusessin fer aquesta bella adquisició només perquè és massa fàcil.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563). Destacat meu.

[...] Però per parlar assenyadament, la subjecció a un amo de qui ningú no en pot estar mai segur que sigui bo, perquè té sempre el poder de ser dolent quan vulgui, és una extrema dissort. I tenir molts amos és, com més se’n tinguin, ser més vegades extremadament dissortat.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

La nostra feblesa, humans com som, arriba a l’extrem que sovint ens veiem obligats a obeir a la força. Es necessari temporitzar; no podem ser sempre els més forts. Per tant, si una nació es veu obligada per la força de la guerra a servir algú, com la ciutat d’Atenes als trenta tirans, no hem d’estranyar-nos que serveixi, sinó lamentar l’infortuni. O bé, mes aviat, ni estranyar-nos-en ni lamentar-ho, sinó suportar el mal pacientment i reservar-nos per a un futur més venturós.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

Si veiem no ja cent, no ja mil homes, sinó cent països, mil ciutats, un milió d’homes que no n’ataquen un de sol, del qual el més ben tractat de tots en rep el mal de ser servent i esclau, ¿com ho anomenarem? ¿Covardia? De fet, tots els vicis tenen un límit natural, més enllà del qual no poden anar: dos homes en poden témer un, i potser deu. Però mil, un milió, mil ciutats, si no es defensen d’un, no és pas covardia: aquesta no arriba tant lluny, com tampoc la valentia no s’estén fins a l’extrem que un de sol assalti una fortalesa, ataqui un exèrcit o conquereixi un reialme. Així doncs ¿quin vici monstruós és aquest que ni tant sols mereix el títol de covardia, que no troba cap nom prou vil, que la natura repudia haver fet i la llengua refusa anomenar?

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).

Per ara només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen, que treu tota la seva capacitat de danyar-los de la voluntat que tenen ells de sofrir-lo, que tan sols els pot fer mal quan s’estimen més suportar-lo que contradir-lo. Cosa notable, sens dubte, i, no obstant, tant comuna que cal doldre’s més i estranyar-se menys: veure un milió d’homes servir miserablement, amb el jou al coll, no pas constrets per una força més gran, sinó, en certa manera, encantats i encisats –segons sembla– pel simple nom d’un a qui no han de témer el poder, que ja està sol, ni estimar les qualitats, ja que és inhumà i salvatge envers ells.

«La servitud voluntària», ÿtienne de la Boétie (1530-1563).