La Gil Research Corporation o el pensament dèbil

Hauria pogut dir Villoslada Research Corporation, però quedava massa llarg i he usat el segon llinatge. Per afegitó la G coincideix amb la G d’una altre Research Corporation, la Gibson Research Corporation formada per un senyor que nom Steve Gibson.

En veure que una sola persona va de Corporation, no puc pensar en altre cosa que allò que en castellà en diuen «hacer aguas mayores». Així que ja sabeu on anirà a parar la meva Gil Research Corporation, pobreta. Sí, ara, després del cafè.

Tot això ve per mor del que llegeixo a l’«Una al día» del dijous:

Gibson es un reputado especialista en seguridad informática. Su página, grc.com aloja útiles y variadas herramientas de seguridad para Windows y suele realizar intensos y concienzudos exámenes técnicos.

Sembla que l’home-que-va-de-Corporation fa «intensos y concienzudos exámenes técnicos». Del Windows? Es poden fer moltes coses intenses i a consciència amb un Windows, però la llista no inclou els exàmens tècnics. No es pot examinar algú que no es presenta. Se’l pot suspendre amb intensitat i a consciència, però no examinar. El Windows no es presenta als exàmens, perquè no inclou el codi. Tot i això molts informàtics troben que no és un detall tant important. M’explicaré:

Dues corrents de pensament han arrelat ben fort al sector: el pensament únic i el pensament dèbil. Em centraré en el dèbil, perquè l’únic és més conegut i evident al sector informàtic: gairebé tothom fa feina amb el Windows. Hi ha pocs exemples més clars d’economia globalitzada.

El pensament dèbil

Al diari Avui van publicar una bona definició del pensament dèbil. Va ser quan «Vattimo va agrair a Bush i Blair la seva sinceritat a l’hora de dir tantes mentides». L’italià Gianni Vattimo és un qui va encetar el corrent del pensiero debole. Copiaferro un fragment de l’article al diari Avui:

[…] uns dels fundadors del pensiero debole [Vattimo], amarat de Nietzsche i Heidegger fins al moll de l’os, casa veritat i totalitat. “La veritat se’ns escapa perquè no tenim la capacitat de veure el tot. La totalitat és l’opressió de l’individu. Viola el dret de vida dels individus”, comenta. I amb el “Déu ha mort” i el nihilisme voleiant per les cantonades del cervell, Vattimo desconfia dels criteris absoluts, tot proposant criteris de recíproca persuasió portats al terreny dels arguments. ÿs a dir, “una multiplicitat de veritats en constant diàleg i superposició”. I etziba: “No ens posem d’acord quan trobem la veritat, sinó que diem que hem trobat la veritat quan ens hem posat d’acord”. A més, la veritat no és, sinó que “es fa, es construeix i es reconstrueix”. Per acabar d’embolicar la troca, afirma: “Crec que crec en allò que dic” i que “la recerca de la veritat és falsa”. I un aclariment final, paradoxal: “En els etcèteres hi ha tota la resta”.

El pensament dèbil aplicat al bit

El resultat és que, en informàtica, les coses sovint s’argumenten a base d’eslògans. Al sector és més «aconsellable» trobar la veritat perquè s’està d’acord que no pas estar d’acord perquè s’ha trobat la veritat. Es refusa que res sigui absolut, i els que ho proven són tractats de radicals, fanàtics i tal·libans. Potser no hi ha res absolut quan hom és teòleg, però no quan és informàtic, un ofici estretament relacionat amb el mètode científic.

Sense anar més enfora, ahir em van tractar de fanàtic quan vaig explicar els motius pels que no volia acceptar l’oferta per provar i després vendre llicències d’un programa privatiu. Vaig dir que no puc treballar amb un programa del que no en tenc el codi. Si veig una cosa que està malament haig de poder usar les meves habilitats per arreglar-ho.

No demano res de l’altre món: un fuster pot modificar el calaix que no llisca fi al canterano. No vull passar temps provant un programa per a descobrir on són els problemes i no poder-ne arreglar cap. Per jo és perdre el temps.

No ho van entendre. Ells no cercaven un informàtic, vull dir un fuster, sinó un empleat de botiga d’IKEA, un lloc de treball ben respectable, però preocupant pels fusters ⿿i la resta– si la percepció al sector és que no hi ha res més ⿿el pensament únic.

Ara sol ser el torn dels debilpensadors que diuen que no és veritat, això de que cal poder modificar el codi d’un programa. Que és massa complicat, que a la pràctica no ho fa ningú. Que tot plegat és un posat d’aquesta colla de radicals que volem que els programes siguin lliures. M’ho han dit fins i tot informàtics. Per a ser exactes, m’ho han dit sobretot informàtics.

En front d’aquesta «argumentació» a base d’eslògans i veritats acceptades perquè s’han posat d’acord en acceptar-les, només puc explicar fets.

Evidències per a contrarestar el pensament dèbil

La setmana passada vaig fer un grapat de modificacions a un programa que no he fet jo, però que és lliure i en tenc el codi: el DotProject. No eren coses gaire importants, però molestaven a una persona que l’usa. M’ha llogat, com qui lloga un fuster per ajustar un calaix de canterano, i ho he solucionat. Tenir el codi ha estat un detall indispensable per a poder fer la feina.

Sense el codi no podia solucionar els problemes. Només podia demanar que algú altre ho fes. Descriure problemes i demanar que altres ho solucionin no és fer d’informàtic. ÿs fer de recader, un ofici ben digne, però estem parlant d’informàtica.

Ni tant sols ho és instal·lar el pedaç quan arriba. ÿs fer d’instal·lador de programes, i no cal ser informàtic per exercir aquesta especialitat relacionada amb la informàtica.

Seguint amb l’exemple de l’IKEA, no importa ser fuster per a instal·lar els mobles que venen. Fet i fet, insisteixen en aquest detall. Els fabricants de programes privatius també insisteixen que és molt fàcil instal·lar els seus pedaços. Quan falla, és que l’instal·lador o el pedaç estan mal fets. La solució no és llogar un informàtic per solucionar-ho, perquè no té el codi i no podrà tocar res. Aleshores podrà fer de recader, no d’informàtic, per descriure al fabricant com falla i demanar un altre pedaç, aquest pic sense defectes –«si pot ser, gràcies, i posi’m als peus de la seva senyora». De la mateixa manera, si falla el muntatge d’un moble d’IKEA, el procediment correcte es tornar-lo.

Arribats aquí, cal dir que un fuster podria solucionar els problemes de muntatge d’un moble defectuós de l’IKEA. Caldria prendre la decisió de renunciar la garantia, però físicament podria fer la modificació. Vull dir que el que passa en informàtica privativa és tant privatiu que dóna lloc a privacions que no existeixen a gairebé cap altre ofici ⿿la repetició és aposta per a reforçar l’escaient del qualificatiu i transmetre l’asfixiant que és tot plegat ;).

Que no es pot fer feina d’informàtic amb programes no lliures és un criteri absolut: no admet discussió. No aguanta quelcom tant bàsic com el mètode científic. Però els partidaris del pensament dèbil no hi estan gens d’acord. Torno a copiaferrar el fragment que aplica als criteris absoluts perquè no hageu de tornar enrere:

Vattimo desconfia dels criteris absoluts, tot proposant criteris de recíproca persuasió portats al terreny dels arguments. És a dir, “una multiplicitat de veritats en constant diàleg i superposició”. I etziba: “No ens posem d’acord quan trobem la veritat, sinó que diem que hem trobat la veritat quan ens hem posat d’acord”. A més, la veritat no és, sinó que “es fa, es construeix i es reconstrueix”. Per acabar d’embolicar la troca, afirma: “Crec que crec en allò que dic” i que “la recerca de la veritat és falsa”. I un aclariment final, paradoxal: “En els etcèteres hi ha tota la resta”.

I gats d’etcèteres troben que tot és bo i tot és dolent, que es poden fer anàlisi a consciència del Windows, que cal ser lliure per escollir no ser lliure i fer costat a programes privatius «i a la mamà, i al beisbol, i al pastís de poma, també», com deia n’Asimov a un fantàstic assaig titulat «La pèrdua del debat».

Un anàlisi sense codi

Ningú no pot assegurar que les mesures de seguretat recomanades pel Gibson, al web de la seva Research Corporation, deixaran de funcionar, per exemple, entre les 11 i les 12 del matí del dia 28 de març del 2008. Potser hi ha una ordre programada que ho provoca, però ningú –excepte un parell de persones al planeta que no solen estar disponibles– pot arriscar-se a assegurar res fins que toquin les 12:01 del 28 de març del 2008. Ho sabran en veure que l’ordinador no ha caigut per un atac. Però potser era vulnerable i cap atacant passava per allà. Encara que l’intentessin atacar a un laboratori, mai no podrien saber si van encertar la part vulnerable dels milers possibles. I si la finestra d’inseguretat és pel 4 d’abril a les 17:38? I si és de 360 minuts i no 60? Mai no es podrà saber perquè ningú no pot mirar el codi.

Microsoft va dir que mostraria el codi del Windows a alguns clients privilegiats. La mesura va satisfer a força debilpensadors i alguns han proclamant que el Windows és «open source». Però no satisfà a qui es demana si el codi mostrat és el mateix que fa funcionar els Windows que diu Microsoft. No hi ha forma de saber-ho.

Sense anar més enfora, oferim el codi del projecte mnm (en aquest moment a meneame.net), però quan algú ens ha demanat si el codi és el mateix que s’executa al servidor, només hem pogut dir que sí. Ens agradaria demostrar-ho, però no podem. Ens han de creure. La forma en que funcionen els servidors fa que només arribi la interpretació del codi. No hi ha cap mecanisme servidor confiable per a donar la garantia que el codi ofert és el mateix que arriba interpretat. Podríem deixar remenar dins el servidor a algú molt amoïnat pels dubtes, però no és gaire útil: una setmana després ja no podrà saber si el codi interpretat es correspon amb el que oferim.

La importància de la llibertat

Aquesta persona molt amoïnada sempre podria agafar el codi del projecte mnm i muntar el seu propi servidor. En canvi, els privilegiats que tenen accés al codi del Windows no poden usar-lo per a crear versions d’ús propi del sistema operatiu.

La gran diferència està en les quatre llibertats del programari lliure. Tenen una càrrega ètica i social molt important que poden fer pensar que no s’hi valen el criteris absoluts. Però les quatre llibertats són bàsiques per a investigar, crear i millorar productes informàtics. A continuació, els demés els podran sotmetre a l’anàlisi del mètode científic i expressar criteris absoluts.

Per cert, els que diuen que el Windows és «open source» també poden dir que és «programari lliure». Sí, en llibertat condicional i sota fiança: diuen que cal tenir el ronyó cobert perquè et deixin mirar –que no tocar– el codi.

Tancant el cercle

Tornant a l’article d’Hispasec que ha servit per amollar tot això: comença dient que és un especialista reputat per passar a explicar que l’ha espifiat fent un anàlisi. I és clar, que sí! No es pot fer cap anàlisi a consciència si no es té el codi! Queda tancat el cercle dels disbarats. Avui va de cites, una per acabar:

Els informàtics haurien d’estar profundament avergonyits per la baixa qualitat del programari que es produeix.

Edsger Digkstra

Del que en faré un corol·lari, perquè cada pic hi ha menys informàtics produint programari:

Els informàtics haurien d’estar profundament avergonyits per la degradació del seu ofici.


En Kiko Piris m’ha passat l’article d’Hispasec. Hi estic subscrit, però en veure-hi Windows no les legeixo, i això que aquesta té per títol «WMF, conspiraciones y Windows Vista».

Entrades relacionades

3 Comentaris

  1. Molt bona reflexió.

    A mi també em passa que els que me qualifiquen de tal.liban per fer servir ubuntu a casa són informàtics com jo.

    En canvi quan li explico a un veí que no té res a veure amb això s’intersa i es demana com és que ell té un ordinador de mig any que ja va arrossegat i que no es remena i en canvi jo no tinc ni un problema de virus i de cada cop l’ordinador me va més ràpid.

    Si li recomanàs el firefox a un veí l’acaba fents servir i el recomana als seus coneguts, si li recomanes a un informàtic et diu que ets un tal.liban.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada